ASSOCIACIÓ CULTURAL L´HORTA


martes, 24 de mayo de 2011

Fallas Valencianas | Revista Digital Fallera | NI FU NI FALLAS - Un domingo en Honor a San Isidro

Fallas Valencianas | Revista Digital Fallera | NI FU NI FALLAS - Un domingo en Honor a San Isidro
Publicado por VALENCIA en 6:16
Enviar por correo electrónicoEscribe un blogCompartir en XCompartir con FacebookCompartir en Pinterest

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Entrada más reciente Entrada antigua Inicio
Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)

ESCUT DE LA ASSOCIACIÓ CULTURAL L´HORTA

ESCUT DE LA ASSOCIACIÓ CULTURAL L´HORTA

SALUTACIÓ

SALUTACIÓ
L´Associació Cultural l´Horta es una entitat jove en la que gent de diferents punts de la província de Valéncia estem treballant per a dur a cap un treball de recuperació i enaltiment de les festes i tradicions de l´horta Valenciana. Una horta única en tot el mon per la seua riquea ya que pot donar mes de tres collites al any i per la seua bellea pels seus cultius i la seua arquitectura en les seues senyorials alqueries, típiques Barraques Valencianes i com no el complex sistema de regadiu que mos deixaren els Àraps. Una horta que també viu les seues tradicionals i populars festes i que la encarregada de representar-les Atabiada sempre en el típic trage de llauraora Valenciana es nostra volguda Regina de l´Horta la Senyora Mª Pilar Moreno i Candela la única i Màxima representant de tots estos elements que componen nostra horta puix son molts els actes als que se convida a nostra representant acompanyada per la seua Cort d´Honor composta per gent amant de nostra Valéncia i de nostres festes. Des d´esta Presidència vos convide a apuntar-vos a esta Associació per a fer mes força en la defensa de nostres arrels i viure en tota la intensitat NOSTRES FESTES VALENCIANES! VIXCA VALÉNCIA!!! I VIXCA L´HORTA!!!

FLOR DE TARONGER.

FLOR DE TARONGER.
Recorde matinades primaverals tornant a casa, després de mon treball nocturn. Primer, rebent les emanacions dels jardins de l’albereda i Vivers; després, ya dalt del tren, camí de Moncada, quan obria la finestreta, l’olor a nafa que m’embriagava. Cada olorada de vent, que content i fresc me galtejava, em feya entrar pel nas l’exhalació dolcíssima de la flor del taronger. Eixa que ya se notava només passar l’estacioneta i anava creixent per l’empalme, Marjalenes, Burjassot i ya de ple revolava per Godella, Rocafort, Massarrochos i ya en Moncada es passejava per totes les cases entrant per portes, finestres i balcons. Era com un regal que la primavera nos feya als matiners i es desvania al pas del dia. Puix tarongers eren els estagers d’aquells camps que ya no plantaven tantes creïlles i boniatos –per aplacar la fam– i sí collien taronges que s’enviaven a l’estranger. Llavors, moltes taronges –empaperades i boniques– s’embarcaven per a tota l’europa. Hui aquell olor ya poc s’ol. Molts taronjars s’han arrancat; atres, abandonats, se moren com es va morir l’afany en que el llaurador conreava els seus horts. Arbres i oficis es feren vells i els jòvens no volen saber res d’ells. ¿Serà per lo que dia Edmund d’amicis –escritor italià qui acompanyà a Amadeu de Saboya, en 1870 en el seu llibre ‘Spagna’: «El valencià és més amant de l’olor de la pòlvora que del perfum dels seus horts de tarongers?» Endevineu vosté. Pero pense que si va a l’horta pocs llauradors hi trobarà rascant com ahir els camps plantats del nostre arbre preferit. En canvi, si assistix a una mascletà o a un castell, millers de valencians s’apegaran a l’olor ya siga d’un tro de bac, una traca o al fum d’aquelles carcasses que rebenten pel firmament i omplin d’estreles o de llàgrimes ploroses per una festa que s’acaba. Per lo tant, els aconselle que ixquen al camp ara que encara tenim algún que atre taronger propet. Pronte ne tindrem manco. Aprofitem l’ocasió. Ixcam a l’horta, com eixim al carrer, per eixemple, quan se sent un passodoble faller. Manuel Casaña Taroncher Font: Las Provincias.

POESIA A LA FALLERA MAJOR DE L´HORTA 2011 ESTHER ZAZO I PADILLA

POESIA A LA FALLERA MAJOR DE L´HORTA 2011 ESTHER ZAZO I PADILLA
Si en la solemne festa que´n llengua valenciana Al bon saber dedica l´Horta, Tu fores elegida Reina Subirana dels qu´enaltiu les festes d´esta lleal ciutat; Si anava tot un poble tan sols per aclamarte Als peus del regi trono en numeros estol, I gojos t´aplaudia, dijos al contemplarte Lluint en la mirada tota la llum del sol; Vingueren a la terra, y en el teu front posaren De flors una corona, que no es mustigará. Este a segut fins ara lo teu reynat, senyora, Yo volguera cantarlo com l´anima lo sent; Mes no puch, y sols porte esta pobra penyora De admiració entusiasta, qu´es mon humil present.

COM FER CHIQUETES VALENCIANES

COM FER CHIQUETES VALENCIANES
En reunions i velaes, es despachen els poetes dient a les chiquetes, versaes i mes versaes! I entre poesia i ripio se l´engalana. Quant la dona valenciana yo crec que no te importància… En mes o manco condicions, modestetes o chulapes… Mes llegetes o mes guapes… a si n´hi han a montons! Per a que tant d´alavar? Si al final se hu van a creure. Ademés que per a mi això no te res d´estrany ni particular. Asta em digué un foraster: _ Quanta chiqueta bonica ací es perfecta la chica, ayy! si yo en sabera fer… _ Mira li dic: inserta-li en disimulo un poc de plaja d´estiu en l´alegria del riu quant s´envola el cacherulo. Cull les freses d´un fresar per a llavis i orelletes i posa-li per dentetes la blanca flor del a Azahar. I posa-li per a rull el cantar dels pardalets, trau-li al sol dos lluçarets i posa'ls en els ulls. Trau-li la mel al roser essència de poesia i fes-li una melodia d´un Serrano o d´un Giner. Fes de l´horta un enramat clavetejat de gesmils, i posa-li un bon grapat d´alegria de porrat! de dolçaina i tabalet! Quant tot açò estiga fet, sense bambolla! i si la vols vore riure que la moldege un Benlliure o que la encarne un Sorolla! Posa-li el tro del coet! I l´esclafit de la traca! El candor de la barraca i l´aire del Micalet! Quant tot açò estiga fet en senyera tu embolicau! Junt als furs de nostra historia! Posa-li un trosset de gloria i ya esta feta la chiqueta! Per això vol de campanes? Si això es lo que em maravella! Si es la cosa mes senzilla! FER CHIQUETES VALENCIANES!

LLEGENDES VALENCIANES. "SANCHA"

LLEGENDES VALENCIANES. "SANCHA"
En l´Albufera Valenciana fa ya molt de temps, un pastoret anava tot lo dia a pasturar ses cabres. Era quasi un chiquet i conta la llegenda que vivia a soles en una pobre barraca entre la llacuna i la mar. Tots els dies passejava per la devesa sense mes companyia que el seu ganado, entre els pins i arbustos, quant el sol calfava el pastoret s´assentava al peu d´un arbust per a descansar en el sò melòdic de la seua flauta. Al eco de la música acodia sempre una menudeta serp que permaneixia junt al chicon durant un llarc temps fent-li companyia. Tan solícit era el reptil que dia darrere dia foren forçant una estranya amistat que fins els seus veïns se inquietaven. El desijos de poder nomenar-la d´alguna forma li ficà de nom Sancha, i tanta fidelitat li demostrà que aplegà a agrair-li la seua visita com si es tractara d´una amiga, el reptil per la seua part en quant sentia la flauta seguia alegre el ritme de la melodia. Aixina fon transcorrent el temps i els dos estranys e insòlits companyers se sentiren aliviats en sa soletat. Pero el pastor complí la edat per a servir a la pàtria i no tingué mes remei que deixar les seues cabres sa flauta i lo que mes li dolia la companyia de la seua amiga Sancha, Passaren deu anys llunt de la devesa se feu un home troba nous amics, pero el recort de Sancha i la seua companyia en els seus dies de soledat no lo havia oblidat mai. desijos de tornar a vore-la i evocar sa joventut torna a l´Albufera i s´en anà a caminar un bon temps entre pins i matolls, i aplegà al peu d´un arbust ah on se sentaba a tocar la flauta, cridà a Sancha i, tras un rumor de fulles seques, la culebra aparegué davant d´ell; pero ya no era el menut reptil, si no que el seu cos havia creixcut en tal proporció que el militar s´espantà i volgué fugir, pero no li fon possible, per que Sancha mes ràpida s´abalançà per abraçar-lo i se enroscà al voltant del seu cos, el jove pàlit de terror notava com s´estretaba fins a dificultar-li la respiració, mes no tingué defensa alguna. Sancha emocionada enroyan-se cada volta mes i en mes calor, li quebra els ossos i acabo asfixiant en el seu viscós cos al seu gran amic.

Poesia: CANÇONERA VALENCIANA

Poesia: CANÇONERA VALENCIANA
València que era tan rica per la cançó i la guitarra hui va perdent poc a poc la costúm de la rondalla i l´aroma d´atres temps que la feren tan galana. Dona fredat ara vore com vella i abandonada demana amor i recort, cançonera valenciana. Cançonera Valenciana, que a soletes t´has quedat. A soles vaig per valéncia a soles vaig per els camps avergonyida i amagant-me sense veu per a cantar. Cançonera Valenciana, sega i muda quedaràs, abans que la meua copla per l´horta i per la ciutat anava de boca en boca per els fadrins disputá per que en s´es llavis floriá com una rosa de carn, hui abandoná i solitària feta una “agüela” m`en vaig. Que la cançó valenciana no la canta ningú ya per que no el “ú i dos” i el “ú i dotze” i les alba-es populars i aquells cants de moreria de la trilla i del llaurat, aquelles que les fadrines fent randa anaven cantant aquelles cançons sencilles dels chiquets per a jugar i de les chiques menudes que en costura dien abans, aquelles cançons de risa quan s´ha cabava el treball que era bromera graciosa que envoltaba als caminants.Pero entre dos clarors sen van a emparrar-se en una reixa d´una chica enamorá, aquelles atres i totes, pobretes morin-se estan els cuplets i cançons noves canalles desustansiaes hui plenen totes les boques deixant el gust estragat, per això fuig de Valéncia per això vaig per el camp a soletes i agüeleta sense veu per a cantar. A soles no, deu me guia ningú ya me fa cas. Cançonera Valenciana arropida i oblidá per les cançons de hui en dia a un racó vaig a plorar. Esta cançonera es nostra i com ella tot s´acaba puix Valéncia va perdent-se per no saber conservar-la. Aquella Valéncia antiga que apenes recorts se guarda la que era senyora i rica campesina i recatada i entre joyes i palmitos en les vitrines descansa, vullc en carinyo reviure per a mostrar-te una estampa. Es el Palau de Dos Aigües la mansió mes Valenciana que guarda millor que atres la gracia deixa fachada, eixe Palau que atesora lo millor del temps de gala es un museu!!! Que valència si logra fer seu s`agranda. Una vocació vullc ferte com un medalló d´argent, sigle XVIII! nit de Lluna! Valéncia es un poc romantica. El Palau de Blau Dormita una carrossa que passa uns criats que reverencien una melodia grata el amor que un cor inquieta i una dama enamorada que canta sa melodia presonera perelancia. Tanca els ulls en poesía i voràs millor l´estampa.

LA BARRACA "TEODORO LORENTE"

LA BARRACA "TEODORO LORENTE"
LA BARRACA Com la gavina de la mar blavosa que en la tranquil·la platja fa son niu, com lo nevat colom que el vol reposa de l’arbre verd en lo brancatge ombriu, blanca, polida, somrisent, bledana, casal d’humils virtuts i honrats amors, l’alegre barraqueta valenciana s’amaga entre les flors. Baix la figuera, on los aucells de l’horta canten festius l’albada matinal, al primer raig del sol obri la porta i als aires purs del cel lo finestral; i com la mare cova a la niuada, les amoroses ales estenent, pobre trespol de palla ben lligada la guarda d’un mal vent. Quatre pilars, més blancs que l’assutzena, formen davant un pòrtic de verdor: corre sobre ells la parra, tota plena de pàmpols d’esmeralda i raïms d’or; a son ombra, lo pa de cada dia repartix a sos fills lo Treball sant, i, en la taula, la Pau i l’Alegria les flors van desfullant. A un costat obri el pou la humida gola, i, perquè tinga perfumat dosser, la garlanda de flors, que al vent tremola, estén sobre el brocal un gesmiler; i per la franca porta, mai tancada, les flors despreses i el flairós perfum a dins penetren, en la dolça onada de l’aire i de la llum. Pengen del mur l’aixada i la corbella que a terra fan doblar lo suat front; lo pulcre canteret que la donzella, encorbant lo braç nu, porta a la font; i plena d’harmonies misterioses, la guitarra, que ensems gemega i riu a la llum de la lluna, en les gustoses vetlades de l’estiu. Allà dins, entre alfàbegues florides, en lo corral, baix l’ample taronger, mormorejant pregàries beneïdes, la mare agrunsa a son infant darrer; i al cim de la cabanya, fent-la un temple, santificant los gojos i dolors, obri eterna la Creu, per digne exemple, sos braços protectors! Tot riu entorn: va l’aigua cristal·lina corrent entre pomells de lliris blaus, sorolla dolçament la mar veïna, mouen els arbres ventijols suaus; i si el fillet dormit a la mamella mira l’esposa i calla, ou a lo lluny llarga cançó de l’home, que la rella enfonsa ab valent puny. Barraca valenciana! Santa i noble escola del Treball! Modest bressol del que nos dóna el pa laboriós poble, curtit pel vent i bronzejat pel sol! Més que els palaus de jaspis i de marbres, més que los arcs triomfals i els coliseus, tu, pobre niu perdut enmig dels arbres, valdràs sempre als ulls meus! En tu naixqué l’hermosa campesina que tot lo món contempla embelesat, llauradora ab aspecte de regina, plena ensems de modèstia i majestat: la d’ajustat gipó i airoses faldes; la que el foc de l’Aràbia du en los ulls; la que clava ab agulles d’esmeraldes los negres cabells rulls; la que la roja fraura, al rompre el dia, cull una a una, i en brillant pomell que la mateixa Flora envejaria junta el gesmil, la rosa i el clavell; la que desfulla la frondosa branca, aliment de l’insecte filador; la que als rossos capells, cantant, arranca la subtil fibra d’or. En tu naixqué, company ben digne d’ella, sobri, sufrit, lleuger, fort i lleal, el que en l’aspre guaret clava la rella i obri a l’aigua corrent fonda canal; el que sembra el bon gra i el arbre talla, i en l’almàssera extrau l’oli més fi, i ab incansable peu follejant balla en lo trull ple de vi; el que, enflocant son haca voladora, la joia guanya, que a la nóvia du; el que fa refilar a la sonora citra, en les nits d’albades, com ningú; el que, per a defensa de la terra, lo vell trabuc despenja del trespol quan per l’horta, donant lo crit de guerra, retrona el caragol. En tu nasqueren i ditxosos viuen: per a ells, lo món que veuen no és més gran; com los aucells que moren on aniuen, en tu bressol i tomba trobaran. Ton lluminós fogar és sa alegria; a sa dolça calor, són forts i rics: guarde-los bé ton ombra, nit i dia, de tots los enemics! Guarda als infants que baix de la porxada ab lo jònec valent juguen sens por; guarda a la verge que en la nit callada escolta la cançó que li ompli el cor; guarda a la mare, ardida i jubilosa; guarda al pare pensiu, que es cansa ja; guarda al pobre vellet, que al peu reposa de l’arbre que plantà! Guarda-los de la pluja i la tempesta per a que dorguen sens dubtós recel; guarda-los de la fam i de la pesta, del foc dels hòmens i del llamp del cel. Guarda-los bé dels esperits malignes, de les llengües de serp dels mals veïns; guarda-los bé de temptacions indignes, de pensaments roïns. I sobre ses victòries i fatigues, sobre el goig breu i el treballar constant, sobre el camp pedregat o ple d’espigues, sobre la taula buida o abundant, sobre el ball de la boda desitjada, sobre el fúnebre llit banyat en plors, estenga eternament ta Creu sagrada los braços protectors! 1883

POESIA

POESIA
POESIA Gaspar Thous i Orts (1879) Es tan gran el amor que el meu cor sent Per la terra en que viu la llum primera, Que´m sembla tota del mes pur argent Embellida en perpetua primavera. Ni cel encontre tan hermos i riente, Ni brisa mes suau i placentera, A la joya del mon qu´es diu Valencia. Per ciutat de les flors es coneguda; Per piadosa i artista es admirada; Per hermosa i gentil es tan volguda; Per lo rica i feraç tan codiciada. Per dos voltes lleal ella es tenguda, Qu´en sanch ho credita alguna vegada; I en arts, en lletres , religio i en ciencia, Yo no conech un atra com Valéncia. Si ferem ú per ú la apologia Dels fills ilustres que a valencia honraren, Ab la vostra paciencia acabaria Qu´els mons dels mes insignes relatarem. Mes a un dia seguís un atre dia, I poch ham de poder si no ho lograrem; Deieu que el Rat-Penat son vol remonte, Que del fill, o capdell taurem ben pronte. ¿Quin es el movil que esta nit nos junta En dolça i germanada concurrençia? Importuna es tal volta la pregunta Coneixent als que tinch a ma presencia. Si sou del Rat-Penat, ¿Qui no barrunta Lo que sap tot lo mon que te conciencia? Sou la gloria present, entusiasmada Un triubut li rendís a la pasada. Poesia dedicada a Pasqual Perez i Gascon, inspitat compositor, Fill de València. Llegida en la velada lliteraria musical dedicada A la seua memoria per la societat LO RAT PENAT el 5 d´Abril De 1879, Apareix de “los fills de la morta viva”

EL REGNE DE VALÉNCIA.

Banyat pel mar Medeterrani
i entre flors d´azahar
trobem un bonic territori
que forma nostre Regne Valencià!.

Un Regne ple d´arrels
pler de historia i tradicions.
Des de Sagunt fins a Utiel
des de Oriola a Vinaròs.

Valéncia en les seues Falles
les dolçaines i tabalets
acompanyen d´alegria i rialles
a la pólvora i els masclets...

Més al sut les Fogueres
i els Moros i Cristians
junt al torró d´amet-les
caracterisen a Alacant.

Al nort trobem les Gayates
plenes de llum i color
que anuncien en fum i traques
a les festes de Castelló.

Pero una cosa harmonisa
des de el nort fins al sut
que per a mosatros simbolisa
uns colors i unes costums.

Els colors del nostre emblema
junt al nostre rat penat
els colors de la senyera
que el Rei en Jaume mos donà.

I eixe idioma que es parlava
al nostre Tirant lo Blanch
i que en gràcia s´expressava
clar que sí, en valencià!

Esta terra Valenciana
plena d´horts de tarongers
crea enveja sana
quan venen els forasters.

Un orgull i un sentiment
hem de tindre al cor i al cap
i sempre estar contents
com no, de ser VALENCIANS!

LA LLENGUA MARE (Josep Ferran Gil 1992)

¡Ai mare! Que volen fer-te?

per que intenten mutilar

el dret de tota persona

a expressar-se en son parlar?



Per que en afany desmesurat

contra la pròpia historia

volen anular un signe

del poble i orgull i gloria?



Per que l´interés tan absurt

d´uns fills que no son els teus

en rebujar la paraula

per atres estranyes veus?



Puix esta falsa camada

no son fills per tu parits.

Son fills de l´intolerància.

Son uns sers entravestits.



Uns insensats a conciencia

que nos volen tapar la boca,

sens saber a ciència certa

que a nosatros no pertoca.



I convé aclarir urgentment

a eixe grapat de venuts

que els intents imperialistes

no podran deixar-nos muts.



Puix la màxima proclama

que a este poble la llengua

per dolça i diferenciada

tan sol li creix, mai mengua.



Que mentre la terra

sempre quede una ploma

en tinta de l´Albufera

no morirà l´idioma.



I mes quan bons patriotes

defene en corage

la completa independència

de l´autocton llenguage.



Per tant, no patixques mare

que callar-te no podran

i la llengua valenciana

farem entre tots mes gran.



Poesia datada en Abril de 1992 i publicada posteriorment en el llibre "Recitals poètics de primavera 1994", editat per la Regidoria de cultural de l´Excm. Ajuntament de Valéncia. Estos recitals foren organisats per l´Associació d´Escritors en Llengua Valenciana.

Tema Picture Window. Imágenes del tema: michieldb. Con la tecnología de Blogger.